Rafael Sari, poeta de S’Alighera

de Sarvadore Serra

Rafael Sari est nàschidu in su 1934 in S’Alighera. Est istadu  maistru de iscola  e giornalista indipendente. In su 1952 est istadu unu de sos fundadores de su  Centre d’Estudis Algueresos.  At publicadu sa prima poesia in su 1928 in su giornale L’isola. Dae su  1947 at collaboradu pro annos medas cun La Nuova Sardegna, in ue sunt essidas totu sas poesias suas, publicadas pòstumas  in sos volùmenes Ombra i sol – Poemes de l’Alquer [Umbra e sole – Poesias de S’Alighera] e Ciutat mia (pà de casa) [Tzitade mea (pane de domo], dae  “Edizioni della Torre” de Casteddu, su primu in su 1980 e su de duos in su 1984. Rafael Sari, connotu e apretziadu meda  in Sardigna e in  Catalugna, si nch’est mortu  in su 1978.         Issu fiat unu chi intendiat in manera dramàtica su problema de sa limba (de sa limba poètica sua). In s’ànima sua si gherraiant a pare una natura sarda assoluta (o mègius, s’identificatzione sua assoluta cun S’Alighera) e cussa variante de catalanu  chi sos cuntzitadinos suos aiant imparadu pro more de s’invasione ibèrica,  ma chi no aiant nen chertu nen disigiadu.         A sa prima at seberadu su dialetu de S’Alighera  “sua”, traballendeˑlu  cunforma a sas netzessidades suas, ma pustis s’est bortadu a unu catalanu prus “puru” .

Rafael Sari diat pòdere èssere definidu poeta sardu – catalanu: si sas paràulas chi impreat sunt   de orìgine catalana, sa sustàntzia de sa poesia sua est sarda. Impitende unu limbàgiu chi s’est fatu, comente acuntesset a s’ispissu cun sos poetas, s’idioletu suo, Rafael Sari, poeta populare pro sèberu  galu de prus chi non pro vocatzione, prus in gasi de cada identificatzione linguìstica possìbile, non si istracat de contare cussu paisàgiu de s’ànima  rapresentadu dae sa pàtria minore de S’Alighera, coro biu de su mundu.

 ———————

Placeta de Santa Clara Tancada de palaus, de muralles/ és sempre sola/ com encantada/ en el ressol que devalla/ enfocat/: encantada a la vora/ de la marina/ que en el port mescla/ murmura d’aigua/ i veus de pescadors;/ cada finestra té robes/ esteses,/ veles, banderetes,/ vestits de criaturetes, /encerades de mariner./ Placeta de Santa Clara no més gran de u corral!/ Quan bufa lo gregal/ a un ull de sol/ se seu qualque doneta,/ no cusi, no fila,/ no fa res,/ està aixi, assossegada/ a una cadireta./ Els morros solament/ tremolen rosariant./ Visti tota de negra, /mocador de cap i xal./ Una santeta antigua/ a una vora olvidada:/ la mir i me pareix/ una monja de Santa Clara.

dae Ombra i sol, 1980

Pratzita de Santa Chiara Serrada dae palatzos, dae murallas / est semper a sa sola / belle incantada / in su ressole chi falat / allutu: / incantada a sa  costa / de su mare / chi in su portu mesturat / murmutos de abba / e boghes de piscadores; / cada ventana tenet pannos / ispartos, / velas, bandereddas, / bestires de pipios, incheradas de marineris. / Pratzita de Santa Chiara / non prus manna de una corte! /Cando sulat  su bentu de iscra ruja / a un’ogru de  sole / si sedet carchi tziedda, / non cosit, no ordit / non faghet nudda, / abbarrat gasi, tranchilla / sèida in una cadreeda / Petzi sas lavras / si trement preghende. / Est bestida totu de nieddu, / in conca  unu mucadore e un’issallu. / Una santa antiga / olvidada in unu tretu: / l’abbàido e mi paret / una mòngia de Santa Chiara.

Crìtica: G. Dessì e N. Tanda, in Narratori di Sardegna, Mursia 1965; Marina Romero i Frias, introdutzione a Ombra i sol, 1980; M. Brigaglia, introdutzione  a Ciutat mia, 1984.

Ligàmenes: http://userhome.brooklyn.cuny.edu/bonaffini/DP/sari.htm

http://notizie.alguer.it/n?id=62723

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com