Ortografia de sa LSC: una forma gràfica ebbia, sa paragògica e àteras solutziones (9)

Pro iscrìere in sa norma ufitziale de su sardu tocat a rispetare sa costàntzia morfològica de is paràulas (in sa parte issoro initziale, mesana e finale), a manera indipendente dae is mudaduras fonosintàticas, est a nàrrere chi càpitant pro influèntzia de s’aspetu fonèticu de sa paràula/cunsonante anteposta o imbeniente.

Pro esempru, s’iscriet isboidare, iscuru, isdentadu, isfogiare, disganadu, islumbare, ismentigare, isnudare, ispeare, istupare, isvitare, isgiùnghere a manera indipendente dae su fatu ca sa -s- de su prefissu -is- potzat èssere pronuntziada, a segundu de is casos, comente r, l, n, etc., finas pro assimilatzione cun is cunsonantes imbenientes. Finas si sa –s- no est pronuntziada comente a esempru in su dialetu de Làconi si narada “identadu”, “ibentiadu” e àteras, sa “s” si iscriet etotu.

In sa matessi manera, s’iscriet semper, pro es. est benende, est làngiu, est nàschidu, etc., finas si, in sa pronùntzia, sa –t- in unos cantos casos, podet rùere e sa s si podet mudare comente in is esempros antepostos mescamente in r e l. Balet su matessi critèriu pro is artìculos plurales is, sas e sos, chi non mudant mai forma gràfica. Gasi totu is àteras paràulas chi finint cun s o r, pro esempru tempus bonu, semper tuo, bonas novas ( e non “tempur bonu”, “sempes tuo” o “bonal novas”).

Is cunsonantes initziales mòbiles, b-, d-, f-, g- s’iscrient semper, finas si in sa pronùntzia podent rùere, es: bida, sa bida; domo, sa domo; bidda, sa bidda, bìngia, sa bìngia, fìgiu, su fìgiu; gama, sa gama, etc. Duncas non si iscriet “sa ‘ingià”, su °ìgiu o “sa ‘idda”.

Cunforma a su critèriu de non tènnere in contu is mudòngios fonosintàticos, sa prepositzione de, che a totu is paràulas chi cumentzant cun d, s’iscriet tota intrea: de, sena peruna elisione. Formas isballiadas: ‘e, d’ meda presentes finas in sa literadura e in poesia “So ‘e Nùgoro”, “Sa chistione ‘e su pastoriu”, “Sa limba ‘e su pòpulu”, “ascosòrgiu d’ammustrare”

Sa lògica de custos sèberos est ordinativa e de coerèntzia. Sos elementos grammaticales, comente in totu sas limbas normales, depent èssere iscritos semper a una manera mancari chi potzant mudare sa forma pronuntziada dae bidda a bidda, o dae una situatzione fonètica a un’àtera. Non tocat a pònnere in fatu a sas pronùntzias sìngulas o locales si nunca si creant grafias pseudofonèticas incoerentes e duncas creschet su livellu de atibimentu dialetale e folklorìsticu de su sardu. E gasi non si traballat pro su prestìgiu suo, ma pro una dialetalizatzione de fatu e pro non lu fàghere apretziare.

Sa vocale paragògica e àteros problemas

Sa chistione de sa vocale paragògica, chi si podet nàrrere finas epitètica, est forsis una de cussas prus malas a cumprèndere pro chie, iscriende su sardu, sighit unu modellu pseudofonèticu chirchende de rèndere su sardu cun sa grafia de s’italianu, segundu su printzìpiu feu “si scrive come si legge”. Imbetzes in sardu b’est meda a fitianu su problema de sa vocale narada paragògica chi est una vocale chi si intendet in su sardu faeddadu a pustis de sa cunsonante. Duncas s’iscriet fèminas, ànimas, bolet, bolent, etc, ma non fèminasa, ànimasa, bolete o bolede, bolente, etc. Tue ses e non Tue sese, Chie est e non Chie Este o Esti, sende chi in sas formas meridionales si preferit sa I.

Iscriende imbetzes in sardu, cun sas connoschèntzias meras de s’alfabetu e de s’iscritura italiana, sa tenta est cussa de riportare sos sonos gasi comente s’intendent a s’origra. Ma gasi s’arriscat de istròchere una limba ca s’iscriet segudu sas règulas de un’àtera dende unu resurtu feu e chi imbassat su prestìgiu de su sardu presente-nde-lu che a unu limbàgiu folklorìsticu e male tragiadu. Comente si pro iscrìere s’inglesu “Do you know one more?” iscriemas “du iu nou uan mor”. No est un’efetu bellu.

S’avèrbiu “no, non” s’impreat in antis de una paràula chi cumentzat cun vocale sena sa n finale, imbetzes si iscriet “non” in antis de paràula chi cumentzat cun cunsonante, es.: no ando, non bèngio. In dae in antis a is pronùmenes lu, la, l’, però, s’iscriet no. Cando est tònica in positzione finale assoluta est no o nono.

Sa congiuntzione ne s’ impreat in antis de paràula chi cumentzat cun vocale, nen in antis de paràula chi printzìpiat cun cunsonante, es.: ne ando, nen bèngio. In dae in antis a is pronùmenes lu, la, l’, però, s’iscriet ne. No est netzessàriu atzentare ne ca, semper e cando, non si cunfundet cun peruna àtera paràula.

Sa de tres pessones singulare e plurale de is verbos agabbat semper in -t, segundu unu modellu de sos verbos latinos, sena dipèndere dae is cambiamentos de pronùntzia chi si depent a sa fonosintassi, o a impreos locales, est a nàrrere, p.es. Issu andat, Issos andant, etc. E non Issu andada, o Issos andanta o andana (ponende finas in contu sa pararàgogica), sende chi in sas pronùntzia de unos cantos dialetos setentrionale su sonu de sa “t” non s’intendet.

Sa semicunsonante prepalatale -j- andat impreada in positzione interna, es.: maju, massaju, raju, ruju, etc. A manera etzetzionale, p.es. in casu de is nùmenes geogràficos, podet èssere impreada in positzione initziale de paràula, es.: Jugoslàvia.

Sa lìtera h, in eredidade dae sa traditzione iscirtòria de s’italianu, est impreada petzi in cumbinatzione cun sa c e sa g, pro torrare su sonu velare in antis a is vocales e e i: che, chi, ghe, ghi. In prus, est impreada, a sa sola, comente sìmbulu de cantidade o de tempus: h (ètaros) 30; h 16.30. Non s’impreat in perunu àteru casu. Pro custu, est inùtile a la pònnere in unas cantas formas de su verbu àere (it. avere), ca non b’at peruna esigèntzia de creze distintiva. Duncas a iscrìere hapo, hàere o hapemus est cunsideradu una fadda in Lsc. E gasi non si impreat pro sostituire presuntos corpos de glòtide o presuntas aspiradas in su casu de unas cantas biddas barbaritzinas.

Sa Q non s’impreat in casu perunu e est sostituida dae sa c, es. su cuadru, su cuadrìviu, su Catar, sa cuota, su cuotziente.

In sa pronùntzia, est fitiana meda s’elisione de sa vocale. Pro respetare su critèriu de cunservare semper petzi una forma de is paràulas, s’at a evitare de signare custa elisione, francu in casu de monosìllabos su, sa, mi, ti, si, nde, nche, bi, ddi, ddu, dda, li, lu, la, e in unu, una, es. Si iscriet tando s’ùnchinu, s’ànima, m’aberit, t’indito, s’iscòstiat, nd’at, si nch’essit, non b’andat, l’aberit, dd’ascurtat, un’òmine, un’eritzu.

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com