S’iscola de Francoforte. Horkheimer e Adorno.

de Giuseppe Corronca

Su nùcleu originàriu de s’Iscola de Francoforte si format a partire dae su 1922 in s’ “Istitutu pro sa chirca sotziale”, fundadu dae Felix Weil e de su cale ant fatu parte istòricos, economistas, sotziòlogos e filòsofos comente Max Horkheimer, Theodor Wiesengrund Adorno e Herbert Marcuse.

In su 1936 Horkheimer inàugurat sa “Rivista pro sa chirca sotziale”.

Dae su puntu de annotu filosòficu s’Iscola de Francoforte est una teoria crìtica de sa sotziedade presente e chi faghet pròpiu s’ideale rivolutzionàriu de s’umanidade chi at a bènnere lìbera e sena alienatzione. Custa iscola si cheret pònnere comente unu pensu crìticu e negativu cara a su chi esistit e chi cheret iscaratzare sas contraditziones fungudas e cuadas pro mèdiu de unu modellu utòpicu chi cheret èssere de istìmolu rivolutzionàriu pro una mudada radicale de su chi esisitit. Pro sighire custos obietivos s’Iscola de Francoforte si ispirat a tres autores de fundamentu: Hegel, Marx e Freud.

Su tema tzentrale de su pensu de Horkheimer (1895-1973) est su cuntzetu de ratzionalidade, chi est a sa base de su mundu modernu e de sa tzivilidade industriale subra su cale issu si rèet. In unu sàgiu de su 1947, publicadu in Amèrica e intituladu Eclipse of reason, issu distinghet intre una resone ogetiva e una resone sugetiva. Sa prima est sa resone universale pròpria de sos sistemas filosòficos mannos (Platone, Aristòtele, s’Iscolàstica, s’Idealismu tedescu); sa segunda est sa resone matessi de sa tzivilidade industriale, est a nàrrere de unu tipu de organizatzione sotziale chi persighet, comente punna , su domìniu de sa natura e de sos òmines e faghet nàschere unu tipu de òmine serbidore de sas esigèntzias produtivas.

In su 1947 Horkheimer paris cun Adorno pùblicant un’òpera intitulada Dialektik der Aufklärung in ue cunsìderant s’Illuminismu comente su puntu prus artu de sa sotziedade industriale moderna. Sa sotziedade otzidentale est sinnada dae una dilètica chi si àuto-destruet e si trasformat in unu domìniu de s’òmine subra de s’òmine e in unu asservimentu de s’individu a su sistema sotziale. Su destinu de s’Otzidente est rapresentadu in manera simbòlica in su contu omèricu de s’adòbiu de Ulisse cun sas sirenas, chi a foras de mètafora rapresentat unu de sos primos documentos de sa sotziedade burghese-otzidentale.

Unu de sos temas de fundamentu de Adorno (1903-1969), est cussu de sa dialètica, intèndida comente aina pro cumprèndere mègius sa realidade. Adorno denùntziat sos mèdia (giornales, tzìnema, publitzidade, televisione etc.), cunsiderados comente istrumentos de manipolatzione de sas cussèntzias e cu tenent sos indivìduos sutamìtidos. S’ “indùstria culturale” creat bisòngios e detèrminat sos consumos de sos indivìduos, faghinde٠ los diventare passivos e una massa sena forma.

Pro mèdiu de s’indùstria culturale su sistema imponet balores e modellos de vida funtzionales a su domìniu de classe de sas minorias, creende zonas vastas de cunsensu.

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com