Sardigna e Catalugna, una relatzione istòrica “cumplicada”

de Sarvadore Serra

In sa revista digitale www.elnacional.cat. est essidu un’artìculu subra de sas relatziones istòricas intre sa Sardigna e sa Catalugna. L’at iscritu Marc Pons. S’intìtulat “Sardenya, la germana injustament oblidada” (Sardigna, sa sorre olvidada ingiustamente).  Deo l’apo bortadu dae su catalanu a su sardu. Cheret èssere unu cuntributu minore a sa connoschèntzia de s’istòria nostra.

——–

Sardigna e Cervera

Sa Sardigna, s’ìsula chi istat a mesu caminu intre Bartzellona e Roma, est s’àtera medade de sa cara catalana. Pròpiu mediterrànea. Posta in su mesu de su Mediterràneu otzidentale, su “mare catalanu” de s’ammirallu Roger de Llúria, tenet cun sa Catalugna una relatzione longa e ingiustamente ismentigada, chi nche torrat a sos sèculos tzentrales de s’Edade Mèdia. Annu 1157: Hug de Bas –  nàschidu in Sardigna mancari su babbu e sa mama esserent  de Cervera (Catalugna) – , divenit giùighe-re de Arbarèe, unu de sos bator domìnios in sos cales fiat partzida s’ìsula politicamente. Custu no  est frutu de casualidade,  ma mustrat chi sas oligarchias de s’ìsula  praticaiant una casta de polìticas matrimoniales  chi non fiant diferentes dae sas de terra manna. Sos Lacon de Arbarèe si sunt imparentados  cun una famìlia  catalana cando ant fatu cojuare su giùighe-re Barisone cun sa  cerverina Agalbursa, comente in antis aiant fatu cun famìlias genovesas e proventzales.

 

S’erèntzia catalana de Arbarèe

Agalbursa no est tzucada a sa sola a Sardigna, ma s’at leadu infatu una sorre, unu connadu e unu grustu de tzeracos e camereras. Una pràtica abituale, chi torraiat cun su ditzu antigu “a cale siat logu chi andes, chi b’apat gente de sos tuos”. E, si nono, ti nche los leas infatu. Barisone e Agalbursa no ant tentu fìgios e, cando su sardu si ch’est mortu, sa catalana, chi l’agradaiant sos intrigos de palatzu, at assotziadu su nebode  Hug (fìgiu de sa sorre) a su guvernu  de Pedru, su fìgiu chi Barisone aiat tentu dae un’àtera coja. Sa tzia e su nebode a bellu a bellu ant segadu s’erba suta de sos pees de Pedru, fintzas a cando Hug non s’est cojuadu cun sa fìgia erede de Pedru. In custa manera est cumintzada sa dinastia Cervera-Lacon, chi at guvernadu Arbarèe cun un’indipendèntzia totale, fintzas a sa cunchista militare catalanu – aragonesa de su 1324-1325.

 

Sos Berenguer-Aragona, res de Sardigna

Sa presèntzia de sos Bas de Cervera in Arbarèe nos faghet cumprèndere comente mai su papa Bonifàtziu VII apat incoronadu re de Sardigna a Jaume II de Bartzellona e de Aragona (1297). Si su papa at fatu custu est istadu pro more  de sa gherra chi b’aiat  intre sos  catalanu-aragonesos e sos frantzesos  pro su controllu de su Mediterràneu. Su rennu de Sitzìlia fiat coladu  in s’òrbita polìtica de Bartzellona pro more de sa coja de su conte-re Pere II cun Constanza, erede a  su tronu de Palermu (1282). E s’ammirallu Roger de Llúria aiat bintu  sos frantzesos in Malta (1283) e in Nàpoli (1284). In custu cuntestu, su papa s’est fatu àrbitru de una paghe – chi  Anjou l’aiat suplicada inghenugradu – chi torraiat cun una vitòria catalana manna, una derrota frantzesa umiliante e unu torracontu curiosu pro s’àrbitru de su cunflitu. Sa Sitzìlia est torrada a domìniu de sa Santa Sede. E sa Sardigna, unu mosàicu de bator rennos indipendentes chi sa Frantza cheriat, est torrada  a domìniu de sos Berenguer-Aragona.

 S’invasione catalana

Ma su ditzu “ sa paràula de unu catalanu est sa matessi oe e cras” paret chi in sa cantzelleria de Bartzellona no lu connoschiant. De seguru no lu connoschiat Jaume II, fìgiu  de Pere e de Constanza. Sa Sitzília at sighidu a èssere ligada politicamente a Bartzellona, e sa  Sardigna est istada incorporada a su domìniu patrimoniale de sos  Berenguer-Aragona. Est in custu mamentu chi intrant in giogu sos Cervera-Lacon. In su printzìpiu comente collaboradores de sa dominatzione noa, pustis comente oposidores mannos. Sa Sardigna s’est cunvertida in unu pìsperu, in su “Vietnam” medievale de sos catalanu- aragonesos, in ue si gherraiant a pare, a un’ala  sas classes dominadoras noas, alliadas cun sas oligarchias locales  de sa parte meridionale e orientale de s’ìsula, chi preferiant sos catalanos a sos frantzesos, a s’àtera  sas de sa  parte tzentrale  e otzidentale de s’ìsula, chi no nde cheriant s’intesa nen  de Bartzellona, nen de Parigi, nen de Roma, e nemancu  de Gènova o Pisa.

 

Sardigna, tumba de sa dinastia catalana

Su caminu de s’istòria – su destinu, narat calicunu – tenet furriadas misteriosas. Sa Sardigna est istada sa tumba de sos  Berenguer-Aragona. E sa  Sitzília, s’ùrtimu isperu suo. Martí el Jove, s’ùrtimu prìntzipe erede de sa dinastia Barcelona-Aragona, si nch’est mortu in antis de su tempus durante sa campagna militare de Sardigna. Annu 1409. Est istadu Martí el Jove chi est resessidu a ‘apasiguare sa Sardigna -est a nàrrere, a la dominare- a pustis de 80 annos de gherra. E deretu infatu si nch’est mortu de frebas, forsis tertzanas, mancari unas cantas fontes apant ligdu sa morte sua  cun s’ossessione chi teniat pro sas fèminas.   Issu aiat tentu unos cantos fìgios legìtimos, ma no nde li fiat supravìvidu mancunu.  Su conte-re Martí l’Humà, babbu de  Martí el Jove, at proadu a fàghere legitimare Frederic, s’ùrtimu isperu  de sos Berenguer-Aragona, ma non b’est resessidu

 

Sa paghe de prumu

Dae sos tempos de Martí el Jove s’ìsula at connotu una paghe de prumu longa, chi at duradu fintzas a su  1714. In custu perìudu sa relatzione intre sa sotziedade catalana (est a nàrrere, formada dae catalanos, valentzianos e majorchinos) e sa  sarda est istada intensa meda. E profetosa pro sas oligarchias autòctonas. Sas elites sardas si sunt mesturadas cun sos funtzionàrios e cun sos mercantes acudidos a Sardigna. Su catalanu s’est fatu limba de sa cultura, de sos cumèrtzios  e de sos tribunales. Sas cosas, però, sunt andadas male pro sas classes ùmiles. Sa sotziedade sarda aiat paradu fronte bastante bene a su protzessu de feudalizatzione chi, dae s’annu 1000, aiat interessadu totu s’Europa. Sos massajos e pastores de Sardigna fiant sutamissos a unu regìmene sennorile chi però non teniat sos elementos de violèntzia de su feudalèsimu. Sos catalanos, cun sa collaboratzione entusiàstica de sas oligarchias  locales, ant abertu ghennas e ventanas a sa pesta feudale.

 

Sa currispondèntzia istòrica

Sa Sardigna s’est agatada insertada in manera definitiva in su sistema europeu pròpiu cando custu sistema fiat intrende in una crisi manna. No amus a ischire mai  ite diat èssere acuntèssidu  si sa Sardigna aeret pòdidu mantènnere  sa bollonca chi l’isulaiat. Su chi ischimus est chi sa Castìglia, in ue b’aiat unu regìmene sìmile, at aguantadu bene sa crisi feudale. E chi est andada a fundu  cando s’Europa fiat superende sos efetos de cussa crisi globale. E ischimus fintzas chi, dae sa cunchista de Martí el Jove, in Sardigna b’at àpidu  -in su giru de tres sèculos- una sèrie de rivolutziones antifeudales chi -cosa chi faghet ispantu- tenent sa currispondèntzia issoro in Catalugna. Nointames  s’unione dinàstica ispagnola –cun sa coja de sos  res Catòlicos-, sa Sardigna est abbarrada ligada  políticamente, sotzialmente, culturalmente e economicamente a sa  corona de Aragona, mescamente a Bartzellona e Valèntzia. Fintzas a su 1714, cando su primu Borbone ispagnolu l’at donada a sos Absburgos, bastet chi aerent abbandonadu sos catalanos a su destinu issoro.

 

Caminos diferentes

Tando b’est istadu Utrecht, cun sas negotziatziones pro fàghere agabbare sa gherra de  de sutzessione ispagnola. Però, comente fiat acuntèssidu bator sèculos in antis, cun sas paghes de su papa BonifàtziuVII, sa sotziedade sarda no at pòdidu nàrrere nudda. A pustis de pagu, cun sa tratadu de Londra, su Rennu de Sardigna diat èssere coladu suta de su domìniu de sos ducas de Savoja, embrione de su rennu de Itàlia venidore. Però su catalanu at sighidu a èssere  sa limba de sas elites – de sos cumèrtzios, de sa cultura e de sos tribunales – fìntzas a su cumintzu de su 1800.   Elites  chi teniant una cumponente familiare forte de orìgine catalana. Mescamente in sa parte meridionale e orientale de s’sula. E SAlighera, in sa parte otzidentale, repopulada cumpletamente cun catalanos de su Camp de Tarragona e de su Penedès durante sas gherras de su 1300, at sighidu a èssere una tzitade catalanòfona fintzas a como. Su domìniu prus orientale  de sa limba catalana. S’ìsula pintirinada de pòpulos  e de paisàgios chi ammentant sas comarcas  catalanas de su Priorat, de sa  Segarra o de su Berguedà. Sardigna, sa sorre olvidada ingiustamente.

Ligàmene: http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/sardenya-germana-injustament-oblidada_167073_102.html?utm_source=Twitter&utm_medium=Social&utm_content=Post#

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com