Sa filosofia de su Romantitzismu e s’idealismu de Fichte

-de Giuseppe Corronca-

romantiscismuSu romantitzismu est unu movimentu filòsoficu, literàriu e artìsticu chi naschet in Germània in sos ùrtimos annos de su sèculu XVIII e s’ispàrghinat in totu s’Europa in s’Otighentos. Contra s’illuminismu, chi esaltat sa resone, su romantitzismu esaltat su sentimentu.

Contra Kant, chi at fraigadu una filosofia de su lìmite e de sa finitesa, sos romànticos chircant s’infinidu in ogni cosa: in s’arte, in s’amore, in sa natura. B’est s’esigèntzia de barigare su mundu finidu. Pro su chi pertocat sa riflessione filosòfica, b’est una torrada a su panteismu de Spinoza, cando identìficat s’òmine cun sa natura.

Ma sa manifestatzione màssima de su pensu romànticu a livellu filosòficu est s’idealismu, chi cumentzat una metafìsica noa de s’infinidu. Si su primu romantitzismu est caraterizadu dae s’immanentismu e dae su panteismu, su segundu romantitzismu est caraterizadu dae su trascendentismu e dae su teismu.

Elementos costitutivos de custa segunda fase de su romantitzismu est su traditzionalismu chi biet in Frantza esponentes comente de Bonald, de Maistre e Lamennais e in Itàlia intelletuales comente Galluppi, Rosmini, Mazzini e Gioberti, custu ùrtimu intre sos filosofos prus influentes de su risorgimentu italianu, de ideas liberales e republicanas e discìpulu de Giuanni Maria Dettori.

S’idealismu cumentzat cando Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) iscòstiat su discursu filosòficu dae su pianu gnoseològicu a su pianu metafìsicu, “ochiende” sa «cosa in sé» (Ding an sich) de Kant e ponende su «Deo» comente entidade creadora e infinida e comente ùnicu printzìpiu de sa connoschèntzia. Si sa dedutzione de Kant est trascendentale, ca giustìficat sas conditziones sugetivas de sa connoschèntzia, sa dedutzione de Fichte est assoluta o metafìsica, ca faghet derivare dae su «Deo» siat su sugetu chi s’ogetu de sa connoschèntzia.

In s’òpera intitulada Dotrina de s’iscièntzia, Fichte narat chi su printzìpiu de sa dotrina de s’iscièntzia est su «Deo» o Autocussèntzia. Sa cussèntzia est a fundamentu de s’èssere, s’Autocussèntzia est su fundamentu de sa cussèntzia. Su primu printzìpiu de sa connoschèntzia est: «su Deo ponet issu matessi», ca su «Deo» non podet nàrrere nudda, si no afirmat in antis de totu s’esistèntzia sua. Su Deo si ponet dae issu matessi e pro custu issu est sugetu: una caraterìstica sua est s’auto-creatzione, chi cointzidit cun s’intuitzione intellettuale chi su Deo at de issu matessi.

Su segundu printzìpiu est: «su Deo ponet su non-Deo», est a nàrrere s’ogetu, su mundu, sa natura. Custu «Deo» est finidu ca est limitadu dae su «non-Deo», est a nàrrere unu sugetu empìricu. Su printzìpiu de tres est: «su Deo oponet in su Deo a su Deo divisìbile unu non-Deo divisìbile», chi cheret nàrrere, in pagas paràulas, chi su «non-Deo» o ogetu (mundu o natura) chi si oponet a su «Deo» finidu, est incluidu in su «Deo» infinidu, dae su cale est postu. A sa lughe de custa trìade dialètica si podet nàrrere chi su «Deo» est finidu e infinidu a su matessi tempus. Finidu, ca est limitadu dae su «non-Deo», e infinidu ca su «non-Deo» o natura, esistit petzi in relata a su «Deo» e a intro a su «Deo».

Pro Fichte, s’idealismu movet dae su «Deo» o sugetu, pro ispiegare a pustis sa cosa o ogetu. Dae s’atzione retzìproca de su «Deo» e de su «non-Deo», naschet sa connoschèntzia e s’atzione morale. Sos grados de sa connoschèntzia sunt: sensatzione, intuizione, intelletu, giudìtziu, resone. Sa resone est su gradu prus mannu de connoschèntzia a su cale su sugetu podet lòmpere. Pro su chi pertocat sa dotrina morale, Fichte pensat chi s’òmine esistit pro agire e su mundu esistit petzi comente teatru de s’atzione de s’òmine. Su caràtere morale de s’agire est in su fatu chi issu bestit sa forma de su dovere, chi est a nàrrere s’imperativu bortadu a fàghere triunfare s’ispìritu subra de sa matèria.

Est netzessàriu un’isfortzu (streben in tedescu) de barigare sa matèria: custa est sa cunditzione pro mèdiu de sa cale su «Deo» si realizat comente atividade morale. A livellu polìticu, Fichte, est contra su dispotismu e est pro sa libertade de su pensu. Issu identìficat sos printzìpios naturales e originàrios de s’òmine in sa libertade, in sa propriedade e in sa cunservatzione. Si in sa prima Dotrina de s’iscièntzia, Fichte reconoschet s’infinidu in s’òmine, ponende a banda ogni cunsideru teològicu e cunsiderende impossìbile su cuntzetu de Deus, in sa segunda fase de sa filosofia sua, chi andat dae su 1800 a su 1814, si acostat a sa problemàtica religiosa, reconnoschende s’infinidu in fora de s’òmine e lu identificat cun Deus.

libros sardos 2Pro su chi pertocat sa filosofia de s’istòria, Fichte indicat duos istàdios printzipales de s’istòria: su primu est cando sa resone no est galu cussiente, istintiva e innotzente; su segundu est cando sa resone dòminat libera e s’identìficat cun su rennu de sos fines de su cale faeddat Kant, chi est s’edade de sa giustificatzione e de sa santificatzione. S’edade de s’istintu e de s’autoridade est s’època de su dominiu tzegu de sa resone; s’edade de sa moralidade e de sa resone est cussa de su domìniu vegente de sa resone: in mesu a custas bator edades bi est s’edade de sa liberatzione dae s’istintu.

 

 

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com