Catalugna 2017, finitia de sas illusiones europeistas?

de Pepe Coròngiu

Andet comente andet sa chistione de s’indipendèntzia catalana, su dannu mannu est giai fatu. Est un’istragu pro sa democratzia, pro sas isperas de megioru, pro sas illusiones de totu una generatzione chi unu pagu, mancari cun dudas, in s’Europa b’aiat crètidu.

Sa cosa peus no est chi sa Catalugna non balànget s’indipendèntzia o chis’Ispagna apat iscobiadu una cara autoritària, ma chi sas classes dirigentes de s’Unione Europea apant, totus, cungiadu sa ghenna in cara a su

printzìpiu de autodeterminatzione de sos pòpulos e a sa possibilidae de si espressare subra un’idea de cambiamentu de s’istrutura de s’istadu.

Sa tenta de eris de su presidente de sa Generalitat Carles Puigdemont, sa de declarare formalmente s’indipendèntzia, ma de la suspèndere isetende una mediatzione de giudu, est in custa punna pretzisa.

Leghende sos documentos giurìdicos e cussos polìticos est làdinu chi su printzipiu de autodeterminatzione balet ebbia in unos casos e in àteros nono. Balet pro sas colònias, pro sos regimes ratzistas e pro sos istados invasos dae potèntzia istràngias. Non balet pro sas gasi naradas “autodeterminatziones internas”: sos printzìpios de deretu

internatzionale punnant a bardiare sos istados ca, custa sa cajone, si sos istados non sunt firmos in su mundu bi podet èssere cunfusione e caos.

Cajone finas achistiada.

Sa legislatzione internatzionale e europea (s’ONU andat unu pagu a contu suo e lassat prus ispàtziu a interpretatziones) at reduidu sas natziones sena istados a “minoràntzias”, cun unu protzessu de declassificatzione chi in pràtica cheret nàrrere chi si podet e si depent amparare custas natzionalidades pro cultura, limba, identidade, sotziedade e economia, ma in intro de sa guarnissa de s’istadu de apartenèntzia. Si podet e si depet cuntzèdere su prus artu livellu de autoguvernu (detzidet semper s’istadu), ma no est unu deretu chi si potzat lòmpere a sa separatzione cumpleta. Est beru chi unu pòpulu at deretu a s’autodeterminatzione, comente diat lassare crèere s’ONU, ma in perunu patu internatzionale est definidu bene ite est “unu pòpulu” e duncas non b’at aplicatzione cuncreta giurìdica subra custu cuntzetu.

S’ùnica possibilidade de una cobertura giurìdica est in su casu de una separatzione “pactada”, cuncordada, frutu de un’acordu intre s’istadu originàriu e sa comunidade noa. Sa Corte de su Canada pro su Quebec at apostivigadu custu e custa est sèmida chi at seberadu finas su Regnu Unidu pro s’Iscòtzia. In ambos casos, sos referendum si sunt fatos e s’istàntzia indipendentista no est colada.

Sas classes dirigentes de s‘Unione Europea ant formadu sa lìnia polìtica issoro cun sa base de custa dotrina giurìdica chi, naramus sa beridade, pro medas est istada una novidade in Europa. Sa delusione est manna in totu

sas natziones sena istadu e in totu sas minorias linguìsticas e natzionales.

Puigdemont e sa classe dirigente catalana ischint chi podent giogare sa carta de sa polìtica. Ma su regime ispagnolu no at a atzetare mai a perunu tìtulu de adduire sa separatzione de sos catalanos. Sa botza est in pees de

sa UE, prus che de Rajoy, o e àteras autoridades internatzionales, ca si nono s’arriscat una fine fea de un’istòria bella.

 B’at unu problema culturale mannu, in antis chi polìticu.

 Su messàgiu est craru. S’Unione Europea est una confederatzione de istados chi si podèrant a pare e non permitint mudas de sas fronteras internas. Finas su printzìpiu democràticu est limitadu dae su fatu de

amparare s’istabilidade istatale. E inoghe b’est istadu su dannu mannu chi arriscat de fàghere tzessare sa cunfiàntzia de tzitadinos europeos medas in cunforma a sas classe dirigentes issoro e de sas istitutziones.

Comente est istadu pòssibile chi in Europa oe, in su 2017, una bona metade de una comunidade chèrgiat votare, e custu siat cunsideradu contra a sa democratzia? Comente si podet permitere chi sas fortzas politziales bèngiant imbiadas a iscùdere sos lìberos tzitadinos chi votant?

Est làdinu chi b’apat unu “corto circuito” chi arriscat de segare sas ancas a su matessi cuntzetu de Europa Unida e Democràtica.

Ca sa forma de un’istadu non l’at detzisa Deus. Sa licuididade de sa sotziedade in ue est? S’istadu est unu cuntratu sotziale chi serbit a bìvere mègius cando sos tzitadinos lu detzidint. E si no andat bene si càmbiat.

Su printzìpiu democràticu cussu emmo chi est assolutu: non si podet vietare a su pòpolu de espressare sa voluntade sua. Cando si faghet custu, cheret nàrrere chi cosas medas no andant e si ponet in perìgulu su fundamentu matessi de sa tzivilidade europea e otzidentale: su deretu de espressione polìtica paritària de sos tzitadinos.

Est sa fine de sas illusiones pro nois “europeistas”. Ma finas su comintzu de unu disafiu nou pro cumprèndere comente defensare mègius sas identidades colletivas nostras. Sa natziones nostras piticas, richesa manna

de s’Europa.

 

Lassa unu cummentu

S'indiritzu email tuo no at a èssere publicadu. Is campos pedidos sunt signados *

*

shared on wplocker.com